info@graf.cat
Antiruta: arts en viu
Fa un temps rebo la invitació de GRAF per a encarregar-me dels espais d’arts escèniques del context de Barcelona. Ja sigui centrats en l’exhibició o en processos de recerca, cadascun amb les seves maneres, el suposat panorama escènic de la riba més experimental podria resumir-se ara en un mapa dibuixat per La Caldera, l’ Antic Teatre, La Poderosa, el Mercat dels Flors, Graner, L’Estruch i la Sala Hiroshima… però qualsevol mapa amaga igual que assenyala.
Aquí aprofito també per a assenyalar un problema, els límits. Nouvingut a Barcelona, vinc d’un altre territori on la comunitat d’espectadores gaudia d’una naturalesa polièdrica. Allí ens trobàvem persones provinents de la dansa, les arts visuals, el teatre, la poesia, la música, la performance, l’arquitectura… En arribar aquí un dels fenòmens que més em va sorprendre cada setmana és que resulta difícil avui veure mons barrejats, camps oberts, que conflueixin corrents diverses.
Dos casos com a exemples de la meva experiència. Fa un any Eva Meyer-Keller va presentar Some significance en el Mercat dels Flors. Una gran creadora el treball de la qual recull sensibilitats i materialitats molt pròximes a l’art contemporani. En acabar l’obra i mirar al voltant em va costar reconèixer a persones d’altres disciplines a les quals els hagués encantat la proposta. A la inversa el mateix. Fa unes setmanes Laia Estruch va fer Crol (sec) a la Fundació Joan Miró. Estruch desenvolupa un dels treballs performatius més interessants a través de la seva recerca entre cos, veu i paraula. Ningú de les escèniques, amb els qui a més comparteix eines.
Hi ha i han hagut molts contraexemples, temps menys estancs, moltes persones intentant ampliar el mapa o dissoldre els seus límits. En els últims anys, a nivell institucional, diuen que Quim Pujol amb la Secció Irregular o Laurence Rassel a la Fundació Antoni Tàpies van aconseguir reunir treballs i audiències. També són recordades certes èpoques de La Porta. Fora de la institució, aquest any Saliva de Claudia Pagés ens ha regalat un nou espai per a trobar-nos periòdicament, un altre dels problemes d’una ciutat dedicada als grans esdeveniments. Una anàlisi en profunditat excedeix l’objectiu d’aquest petit text. Cadascú podria fer la seva pròpia ruta, com qui va dir, “que cada ull negociï amb si mateix”. Aquesta ruta atípica, gairebé una antiruta, és un intent de reunir espais de GRAF a Barcelona que, sense importar el camp al qual s’adscriguin aporten la seva particular manera de relacionar-se amb allò performatiu, el cos o les pràctiques del encontre. Es trobaran mancances i buits, més encara, aquest esbós hauria de canviar cada setmana.
El terme que utilitzem per a reunir-los, l’etiqueta amb la qual podràs buscar-los és la de arts en viu. De l’anglès lives arts, Patrice Pavis en el seu diccionari del teatre, com tot diccionari cementiri diu que “l’art viu no és un gènere nou, sinó que acull pràctiques excloses del teatre literari o visual”. Llavors utilitzem arts en viu com a forma pròxima a la parla, pràctica i quotidiana, fórmula inclusiva que ens permet augmentar el cabal, desbordar els marges.
Així, a l’anterior llista sumem per a donar contorn a una mena de xarxa d’arts en viu a GRAF a Blueproject Foundation, Can Felipa, Centre d’Art Maristany, Cordova, etHALL, Fabra i Coats, FASE, Hangar, Homesession, L’Automàtica, La Capella, LA INFINITA, MACBA, BAR project, Salamina, Saliva, Sant Andreu Contemporani…
Tant de bo aquesta xarxa perdi el sentit, ens trobem confosos i no faci falta tornar a distingir-se, llavors aquesta antiruta s’autodestruirà.
–
Text de Fernando Gandasegui per a GRAF. Fernando deambula entre la creació, el comissariat i la investigació en arts en viu.