Línies del temps
Si per alguna cosa es caracteritza el mes de desembre és perquè tots tendim a pensar que s’acaba el món i a fer un balanç anual: mirar els mesos passats i pensar en el que serà el nostre pròxim any. Viatges, persones, projectes. El que deixem de fer aquest any i ara s’ha convertit en urgent, aprendre a dir que no, l’amistat recuperada. En poques paraules, pensar en el nostre micro futur imminentment proper.
Però resulta que el futur llunyà i utòpic també és una preocupació, aquesta vegada generacional. Quasi trenta anys després de la crisi de la modernitat ha tornat no tan sols una sinó moltes més crisis, que fan que la temporalitat sigui una preocupació constant. Post-internet, meta-modernisme, normcore, generació 2.0. Si la tecnologia sembla mirar de manera cega cap endavant, la cultura sempre desconfia i es replanteja quina és la temporalitat més convenient. Com a exemple, és significatiu que actualment a la ciutat de Barcelona es donin dues exposicions col·lectives que ens parlen del futur: El futur no espera, comissariada per Sonia Fernández-Pan a la Capella i Futurs abandonats, comissariada per Martí Peran a la Fabra & Coats Centre d’art contemporani. La primera treballa amb la idea de futur a través de cinc projectes d’investigació complexos que analitzen de manera poètica les possibilitats del futur des de la ficció, la segona s’emmarca com exposició que tracta sobre com pensar la utopia des d’un punt de vista social i polític. Com que el present tampoc espera, és necessari una actuació en l’aquí i l’ara, visitant l’exposició Amb les teves pròpies mans de Rita Ponce de León a l’Espai 13. Una exposició on hi ha consciència de lloc, a partir d’una sèrie d’objectes que evoquen la narrativa personal que un mira. Al seu torn, Spectral Synthesis de Luis Macías a Blue Project Foundation tracta l’atemporalitat, mantenint-nos en un no-lloc-no-temps, a través dels seus experiments cinematogràfics amb el color.
Cap al passat és fàcil mirar des de la nostra disciplina, mai falten gestos retrospectius. En un sentit literal destaca la figura de Carol Rama i l’exposició que li dedica actualment el MACBA. Com bregar amb una artista sempre considerada en relació al treball d’altres? Com treballar amb la historiografia de l’art en aquest cas? Des d’un punt de vista molt personal, Or de Lúa Coderch a la Fundació Suñol també mira cap al passat. Una bella reflexió sobre la generació de valor a través d’un episodi concret de la vida de l’artista: el lloc del seu naixement. Un film a mode de conclusió oberta, que ofereix un repàs a alguns elements ja utilitzats en treballs anteriors que precisament feien us de la idea de temporalitat. Una manera de veure el temps sense passar per la linealitat.
Potser aquesta sigui la manera més sensata de començar a bregar amb el fantasma del temps.
–
Text de Rosa Lleó (The Green Parrot) per a GRAF