Cançó de bressol per espavilar una nena.

Mari Chordà i Bruno Munari mai no van coincidir en la vida real. Potser les seves obres han pres camins diferents, amb poques connexions conceptuals o estètiques. Tanmateix, les peces d’aquesta exposició tenen en comú el principi d’haver estat creades per jugar. Cançó de bressol per espavilar una nena és una exposició i també un somni: la fantasia que aconsegueix reproduir una trobada històrica que mai no va tenir lloc. Com a artistes, Munari i Chordà van considerar el joc un aspecte fonamental del desenvolupament infantil i van utilitzar les seves obres per apropar l’art al petit públic, fomentant la seva creativitat, el seu univers emocional i la seva capacitat per interactuar amb el món. Van entendre el joc com una eina essencial d’aprenentatge, esborrant també els límits entre la infantesa i l’edat. Les seves obres són materials interactius que ens conviden a jugar, experimentar i, en el millor dels casos, a crear quelcom propi.

A cura d’Àngels de la Mota