Florescence. Marria Pratts

L’estiu passat, coincidint amb el naixement del seu fill, Marria Pratts va passar dos mesos vivint en una casa pairal al municipi de Son Negre, a Mallorca. Les impressions recollides per l’artista durant aquest període, juntament amb les seves observacions de les formes de vida presents als voltants de la casa, van quedar plasmades en una sèrie d’esbossos i anotacions repartides en diversos quaderns. Aquests dibuixos van servir de base per a les pintures que ara es reuneixen a Florescence, l’exposició que acull la galeria Mayoral entre els mesos de maig i juliol.

El títol de l’exposició fa referència al procés de maduració dels arbres i plantes, que es manifesta amb l’aparició de les flors. Aquest període de floració marca el pas d’un estat vegetatiu a un d’expressament reproductiu. Així, l’exposició vol ser un reflex d’aquest procés vital: un moment de latència i obertura al món que es trasllada a la seva pintura.

Des dels inicis de la seva trajectòria, l’artista ha desenvolupat un llenguatge artístic que empra recursos formals i mètodes experimentals per destacar les qualitats processuals de la pintura. Pratts observa les transformacions de l’espai pictòric i hi dialoga a través d’un sistema d’acció i reacció. El color i les figuracions emergeixen de manera improvisada, com si la pintura fos un espai viu i porós que cal cultivar amb paciència. De manera similar, en el context de l’exposició, la noció de florescence també al·ludeix a la consistència del record i als mecanismes que el fan aflorar.

En aquest sentit, fa uns mesos Marria Pratts va recuperar i digitalitzar diverses pel·lícules familiars que va visionar per primera vegada mentre treballava en les peces de l’exposició. Entre aquestes, hi havia experiments fílmics creats per la seva mare, com el que s’inclou a l’exposició. Aquesta confluència de suports i autoria mostra l’estructura canviant dels vincles. Així, tot i estar ubicades en espais temporals molt diferents—els primers anys vuitanta, en el cas del film, i el passat recent, en el cas de les pintures—, ara conviuen en un mateix espai i en un mateix present.

Entre els motius que Pratts identifica com a fil conductor d’aquest nou conjunt d’obres hi ha els tons de l’alba i el capvespre. L’eixida i la posta de sol proporcionen unes condicions lumíniques i atmosfèriques caracteritzades pel predomini del blau cobalt, gris, groc i taronja-vermell: Veig el sol despertar i el món caminar (2025). Aquests colors evoquen la quietud del començament i la fi del dia. Una quietud que afavoreix la presència d’animals, com la garsa i la vaca: Vaca i Garsa. Epifania a Son Negre (2025). Pratts introdueix aquesta figura híbrida, meitat bovina i meitat au, basada en una trobada real. La garsa i la vaca—la primera reposant sobre l’esquena de la segona—encarnen una simbiosi perfecta entre l’aeri i salvatge i el domèstic i feliçment terrenal. Aquesta i altres representacions d’animals en l’obra de Pratts poden llegir-se des d’una tradició que la connecta amb artistes com Rosa Bonheur i Renée Sintenis, a qui es va considerar injustament artistes menors per haver triat els animals com a tema de les seves pintures i escultures.

L’exposició fluctua entre la monumentalitat de la pintura i la intimitat i senzillesa del dibuix. No s’hi estableix cap jerarquia entre ambdós suports; al contrari, es presenten com a parts complementàries d’una mateixa recerca. Les pintures, per les seves dimensions, exigeixen la mobilització del cos durant la seva realització i, un cop exposades, proposen una experiència física, gairebé immersiva. En canvi, el dibuix es presenta com una eina immediata, una forma de documentar instants fugaços, com si fossin apunts del natural que, en aquest cas, fugen del realisme. La limitació espacial i tècnica del dibuix respon a una metodologia de treball similar a la de la dietarista. Així, el dibuix es converteix en un registre quotidià que, a través de l’acumulació, revela la persistència d’unes certes imatges i, alhora, fa palpable el pas del temps.

A la superfície del llenç i del paper, la repetició de les pinzellades descriu feixos nerviosos. El color apareix com un raig i, en solidificar-se sobre el llenç, descriu textures i paisatges travessats per figures mítiques, presències animals o esclats de rialles: El Teu Somriure (2025). És una pintura de l’emoció, física: una dansa. Un camí d’autodescobriment i, alhora, un acte d’esperança.

“El naixement i la mort—diu Pratts—són actes universals, però es viuen de manera íntima. Aquestes pintures són les meves eines per pensar-me i afrontar aquests actes. L’amor, la melangia i la nostàlgia són idees que convergeixen a Florescence. Entenc aquests tres estats com a motors de transformació.”

Les obres reunides a Florescence semblen decidides a restaurar l’equilibri entre presència i absència, entre la lluminositat del dia i la letargia nocturna. Si la vitalitat i l’exuberància són els trets que caracteritzen l’obra de Pratts, aquesta exposició es converteix en una invitació a celebrar la vida, amb tot el que comporta: tant la seva força revulsiva com la seva condició efímera.