'Fragmentos. Un viaje visual' de Mahala Nuuk
La fotògrafa Mahala Nuuk (Barcelona, 1983) ens convida a un viatge, però per acompanyar-la cal que deixem espai a la maleta. L’esdeveniment ens vigila, i hem de viatjar lleugers per poder recollir els fragments que trobem pel camí. Sortim. Som cercadors d’or a la immensitat evocadora nord-americana.
Mahala ens portarà en cotxe per alguns dels camins ianquis que va descriure Gloria Steinem. En un moment donat, aparcarà amb cura el Mustang blanc al costat d’una casa neoanglesa perquè puguem caminar, i ens assenyalarà alguns detalls. Una casa entre dos arbres. Una cadira davant d’una paret blanca. Potser ens suggereixi agafar un tren, i en sortir de cada túnel, assenyalarà amb el dit les imatges que li criden l’atenció. Dins i fora d’ella hi ha desenes de mirades úniques; la seva pupil·la està plena de pupil·les. No ens sorprendrà que ens demani que ens cobrim els ulls, ens porti fins a un lloc i, just davant nostre, digui: “Ara, en aquest instant, obriu-los”.
Una tassa de cafè va caure a terra i amb ella va caure també la bena, i va aparèixer la realitat amb tot el seu poder, amb un misteri infinit, una imatge ens convida a descobrir els seus secrets de llum i ombra. Gràcies a que Mahala no té por de disparar, tenim temps d’observar aquest fragment i d’altres, buscar els seus secrets triples, el que equival a sacsejar cadascun d’ells per veure si brilla; és a dir, veure si podem trobar la història dins de la història; després, sota d’ella, la història dins de nosaltres mateixos, i en el fons de tot, la veritable raó per estar de viatge, quan allò quotidià i allò metafísic estan estranyament units.
Immersos en una “cultura mosaic”, com afirma Moles, cada dia alimentem la nostra consciència visual, creant un alfabet personal, una semiòtica amb les seves malediccions blakeanes i els seus discursos barthesians. Afortunadament, en aquest recorregut pels Estats Units, Mahala no pinta la desesperança i la solitud, com Hopper ho feia amb un pinzell o Cheever amb paraules, perquè la seva ontologia del viatge és tan precisa que fins i tot podríem dir que hi ha una “presència per absència” i que, com més imatges se’ns mostren, més desitgem veure’n de noves.
Sigui com sigui, probablement el més important que Mahala ens recorda és que, fins i tot en temps turbulents, o potser especialment en ells, hi ha una raó per seguir mirant, per veure una casa sense parets o una bardissa enfurismada de flors i, sobretot, hi ha raons per continuar amb el ‘viatge’: només cal deixar una mica d’espai al fons de la maleta.
Rubén Fernández-Costa
