Les flors que creixen en l’abisme que soc

Són flors que anticipen un nou món. Un món expansiu, queer i transcultural. Per això mateix s’autoconstrueixen desafiant tot ordre natural, tot origen. Ho fan des de processos oberts, creuats o mutants a través de materials híbrids que apel·len a allò inclassificable. Encara que brollen en una primavera incerta sacsejada pel somni de la raó, reivindiquen una monstruositat dissident, noves fantasies o altres mitologies possibles com a refugi des d’on imaginar el demà. Aquestes onze obres finalistes a la Convocatòria Miquel Casablancas 2025 de Sant Andreu Contemporani prefiguren les transformacions futures de les noves generacions d’artistes, transformacions que semblen apostar per la suavitat del perill. Tot just som capaços d’il·luminar-les a l’abisme que creixen, però és des d’allà que ens parlen.