En aquest curs ens proposem qüestionar una hipòtesi àmpliament acceptada, almenys fins al segle xx, segons la qual pensar és, com afirmava Kant (KrV, A69 B94), «conèixer mitjançant conceptes». Sostenim que hi ha un pensament a través de les imatges, cosa que equival a dir que hi ha un tipus de comprensió i de relació amb la realitat que s’estableix en el desplegament material de les imatges. Aquesta problemàtica ens situa davant del desafiament de pensar quina és l’especificitat que les imatges aporten.

El conflicte que formalitza la imatge no és el de fer concret un coneixement abstracte. La seva funció cognitiva, afectiva i sensible no opera a la manera del llenguatge proposicional, en què a partir d’unes premisses inicials es poden encadenar causalment esdeveniments, sinó que desenvolupa les seves relacions per una altra lògica d’articulació. Així doncs, no només cal ressemantitzar les imatges, sinó també assajar altres categories des de les quals descriure’n les lògiques, com, per exemple, escena, ritme, gest o muntatge.

L’escena no és una al·legoria que es construeix per il·lustrar una idea; l’escena és, d’entrada i per principi, una trobada. Aquesta comprensió evita pensar les imatges com a entitats o unitats fixes; alhora que les concep com a desplaçaments d’escenes, en redefineix l’estatut. Quan mostres quelcom, esdevé necessari mostrar moltes coses, perquè el que fa imatge no és un element o un índex que designa el tot reunit en aquesta. El que fa imatge és el moviment que vincula, la vibració en la qual emergeix una cosa diferent, que és allò que s’està movent.