Sometimes I Run. Ethel Coppieters
Sometimes I Run és una proposta honesta i vibrant d’Ethel Coppieters. L’obra d’aquesta artista belga ens convida a contemplar la dona contemporània des d’una mirada que oscil·la entre el moviment i la quietud, entre l’intim i el col·lectiu, entre l’oníric i el profundament real.
Les pintures de Coppieters són escenes congelades en un instant etern. Hi ha una calidesa que ho envaeix tot: la llum, les figures, els gestos, com si cada tela volgués allargar aquell moment en què el món s’atura i tota la importància recau en les dones que corren, s’agafen de les mans, descansen i pensen. Són cossos en acció i en repòs que defineixen el llenguatge pictòric de l’artista.
Ethel Coppieters condensa sensacions. Els seus fons, gairebé abstractes, situen l’espectador en llocs que no responen a una lògica geogràfica, sinó emocional. Enmig d’aquests escenaris irrealistes apareixen objectes moderns i accions quotidianes clau que ancoren l’escena en experiències concretes, dotant cada pintura d’una narrativa implícita. En algunes de les obres d’aquesta nova exposició, l’artista comença a explorar la natura i la connexió sensible entre el món natural i els éssers humans.
A Sometimes I Run, hi ha una celebració clara de la germanor entre dones, del poder compartit, de la intimitat que es construeix sense necessitat de paraules. Aquestes figures femenines no cerquen la perfecció, sinó mostrar-se amb la dignitat del quotidià, amb la bellesa de qui viu sense demanar permís. Ethel Coppieters construeix així una Venus contemporània, polièdrica, canviant i empoderada. Les muses de Coppieters són poderoses, viuen amb llibertat, sense prejudicis, i habiten la seva pell nua amb plenitud.
L’exposició és també un espai de reconeixement. No només hi apareixen les dones que envolten i inspiren Ethel Coppieters en el seu entorn habitual, sinó també la dona contemporània que transita el carrer. És una invitació a aturar-se i sentir.
