The Sign is the Circle. Matt Mullican
La trobada d’una veu pròpia en l’art té tant de descobriment com d’invenció. A partir d’un moment donat, el que sempre es va veure d’una manera concreta apareix amb claredat representat d’una altra i, des de llavors, aquesta petita gran-troballa transformarà l’entorn i el mode de percebre’l, així com el resultat derivat de qui entengui i valori la seva importància. Aquesta epifania pot ocórrer molt al principi d’una trajectòria, i d’aquesta manera assentar fermament les bases i convertir el recorregut artístic en una continuada prospecció de conceptes i formes, de variacions sobre un mateix tema. En altres casos, la construcció d’una veu pròpia no té un punt d’inici definit sinó que es desenvolupa a través de troballes lleus, la suma de les quals és determinant vista en perspectiva al llarg del temps. Matt Mullican ha expressat sense circumloquis que la seva trajectòria parteix d’una sèrie d’elements descoberts i construïts quan era encara un estudiant d’art. Aquest període de cerca interior es construeix a partir de les trobades i investigacions sobre si mateix i de les percepcions alienes, distanciades, sobre aquests descobriments, que no són una altra cosa que maneres més o menys precises de definir un contorn propi. Tan vella com la pròpia vida, la pretensió de l’artista amb la seva obra és aconseguir un coneixement profund de sí mateix. D’aquí ve que des del principi, Mullican hagi dipositat en les seves peces una vinculació directa entre ell i el món; entre allò terrenal i allò celestial, entès com una volta que reflecteix l’intern i, al mateix temps, mostra el que existeix fora, l’incommensurable; que circula entre el que pot pensar-se, el que pot dur-se a terme i allò que no es pot ni imaginar. Aquesta doble exposició a ProjecteSD, Barcelona, i 1MiraMadrid (la primera exposició individual a la vila) actua com una suma de parts independents i insubstituïbles. És a dir, són accions necessàries i compatibles a un temps. D‘alguna manera, funciona com ho feia la mítica pel·lícula de Vilgot Sjöman Sóc curiosa (1967), composta de dos films, Blau i Groc, que representaven els colors de la bandera de Suècia. Cadascun mostrava una part intercalada de la història, no la continuació d‘un rere l‘altre com en una seqüela. Igual que la creu groga que ocupa el fons blau de la bandera sueca i que, al mateix temps que es fon en aquest, el divideix en quatre parts, totes dues mostres necessiten ser vistes de manera complementària per a entendre amb major profunditat el treball de Matt Mullican. A més, la selecció realitzada en aquest cas, se centra en la figura del cercle i deixa al marge altres representacions d‘àmbit més general —cosmovisions urbanes o arquetípiques complexes— del nostre estar-en-comú en el món.
