Els últims mesos han aparegut notícies sobre l’interès d’algunes comunitats per derogar les diverses lleis autonòmiques de Memòria Democràtica. L’esborrat de memòria en nom de la llibertat individual és una operació sinistra. Encara ara, es calcula que hi ha 140.000 persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, moltes de les quals es troben a les 4.265 fosses. A Catalunya n’hi ha més de 900 i s’estima que només se n’han obert un 10%. La dictadura va marginar la memòria dels seus adversaris republicans i va deixar aquests morts en la pau relativa d’un dolor que -es pensava-: si es callava, desapareixia. Mentre van morint els últims testimonis de la guerra civil espanyola i de la postguerra immediata, la ferida i el seu dolor, no només no ha desaparegut, sinó que segueixen més vius que mai.

Aquesta exposició inclou dues peces basades en la reparació democràtica. D’una banda, cabosanroque amb “22 forats per a fer un rèquiem” se centra en el comboi de l’any 1959 que va traslladar 179 cossos trobats a la província de Girona al Valle de los Caídos. Es tracta d’una missa de difunts laica que visualitza i dona cos sonor a l’esvaïment d’aquests cossos i els seus respectius noms enterrats en fosses comunes de la demarcació. Miquel Garcia, amb “Exhumació n.2” presenta una llista amb més de 5.000 persones soterrades en fosses comunes a Catalunya que desvetlla a través del procediment de la pintura negra termo-sensible.

Les dues obres venen precedides d’un procés de recerca que demostra com n’és de complexa la memòria: noms que no apareixen, ubicacions que no es troben, recompte de cossos que ballen, familiars sense haver pogut fer el dol necessari… Cal travessar moltes capes de temps, d’arxius, de terra, de pors i de disputes. Tot parla en llengües i silencis diferents. La memòria demana una política compromesa amb la cultura del record.