Y lo peor, sucedía siempre en los sueños. Carlos Pazos
Es compleixen 50 anys de Voy a hacer de mí una estrella, la sèrie fotogràfica amb la qual Carlos Pazos ens va hipnotitzar amb una atraient imatge de si mateix. En ella, un sòlid repertori de posats i actituds li permetien reconfigurar la seva imatge per a irradiar l’atractiu d’una estrella, d’una icona popular. Un procés de seducció de la qual el principal destinatari era, no obstant això, el propi Pazos.
Tal operació -com és propi en gairebé tota la carrera de l’artista- portava en la superfície un marcat sentit de l’humor, malgrat ser en el fons un gest dramàtic. Amb obres com l’esmentada, Pazos qüestionava qualsevol sistema de representació: la imatge ja no pot evocar cap realitat i l’ego neix de la ficció. Una característica que es convertiria en senya d’identitat de gran part de la producció artística de l’artista, perquè a partir de 1975 va començar una sèrie d’obres com a artista-actor que es desenvoluparien especialment durant els cinc anys següents i fins avui dia.
Precisament, Carlos Pazos renova ara el plantejament assajat cinquanta anys enrere per a manipular una altra vegada la pròpia imatge i fer d’això una obra. En aquest cas, una nova sèrie fotogràfica titulada Más cornadas da el arte (2025): quatre nous retrats verticals realitzats amb la col·laboració del fotògraf Roberto Ruiz.
Amb ella, Pazos dona continuïtat a aquell gest d’apropiar-se d’actituds pròximes a Andy Warhol, Joseph Beuys o el mateix Elvis. Però aquesta vegada la pròpia conversió en un mite no projecta la imatge d’haver arribat a ser una estrella, sinó el contrari. Segueixen aquí la ironia i el joc narcisista, però en aquest cas l’auto-atracció arriba complementada per un aire de fastig més que d’il·lusió.
