info@graf.cat
Grisos i Spätrot o el vermell de quan és tard
El dia que finalment em decideixo a sortir a la deriva amb la idea que després escriuré sobre la ruta que hagi generat va i resulta que no només fa un dia terriblement gris, sinó que, a més, a Madrid estan celebrant ARCO i totes les altres coses que s’organitzen a la ciutat de forma paral·lela a aquesta important fira d’art. Suposo que això vol dir que un gran nombre d’agents culturals de Barcelona es troben allà i no pas aquí i camino per la Rambla del Poblenou amb la sensació que la ciutat està més buida fins que arribo a la llibreria Nollegiu. La Maria, llibretera, m’explica que fan activitats gairebé cada dia. Entre elles em comenta el cicle sobre traducció de llengües minoritàries, en parlem una estona, fullejo “De llindar en llindar”, de Paul Celan traduït per Arnau Pons, cobertes grises, i aprenc una nova paraula: Spätrot o el color vermell de quan és tard. A tocar de l’activa llibreria es pot trobar Fireplace, un nou espai dedicat a la pràctica artística i de maneres de fer acollidores.
Plovisqueja. Vull anar a buscar el carrer Pallars i caminar fins que arribi a Arc de Triomf. Pel camí, al carrer Pujades, em trobo oberta la galeria La Plataforma, amb la mostra “Arte & Venda”, formada per treballs en diferents formats i d’artistes com Diego Mallo o Ricard Aymar, entre molts altres. Aquesta va ser inaugurada en motiu del 4t aniversari de la galeria. Del títol em quedo només amb la part d’Arte i vaig cap a un altre aniversari, el de Vàlid Foto que també ha decidit celebrar els seus (en aquest cas) 5 anys amb una selecció dels treballs d’alguns dels autors que han treballat amb aquesta galeria dedicada a la fotografia. La mostra comença amb tres imatges punyents del fotoperiodista Paco Elvira. La primera és dura, en blanc i negre, hi veiem uns soldats i armes. També podria descriure així les d’uns altres fotoperiodistes: Fabio Bucciarelli, Manu Brabo i Guillem Valle, que més tard em trobo a les parets de la Blueproject Foundation, al carrer de la Princesa, en el marc de l’exposició “Bukra Inshallah. The Libyan War”. D’aquí me’n vaig a fer el tafaner al nou Museu de Cultures del Món, aprofitant que aquest primer mes la visita és gratuïta, i m’afloren els conflictes ètics davant dels quals et posa l’entrada en un espai com aquest, que no només parla de cultures dels altres, sinó també –i principalment- de la nostra.
Mig atabalada em dirigeixo al bar i galeria Miscelanea, on actualment es pot veure l’exposició “Antes y después de…”, d’Elena López Lanzarote. El seu treball es basa en el dibuix a boli, línia fina, un punt naif, per parlar del temps el quotidià, del petit i alhora enorme pas entre aquest interval de temps i el següent en el que el cafè estarà llest o hauré rentat els plats. I parlant de temps espero, quan surto, veure un cel carregat de Spätrot o aquell vermell de quan és tard, perquè crec que ho és, de tard, però no: segueix grisa la cosa, gairebé negra. Reculo, torno enrere en línia recta i em paro quan sóc davant del bloc on hi ha el Nyam Nyam. Avui s’acaben les intervencions de Marc Caellas dins el cicle “Todo lo que me gusta es ilegal, inmoral o engorda”. Caellas ens parla de porcs i ens confessa tenir la sospita que al castell de Montsoriu es va fer servir el cos d’una dona com objecte sobre el qual servir trossos d’embotit.
I així, preguntant-me si l’Spätrot o vermell de quan és tard podria descriure el color de la llonganissa sobre el cos de la dona que tinc al meu davant estirada de panxa a terra sobre la taula que una quinzena de persones rodegem, s’acaba aquesta ruta.
–
Text escrit per Anna Dot (Plaga) per a GRAF