info@graf.cat
Quan em van plantejar la idea d’escriure una d’aquestes rutes vaig adonar-me de la desconnexió que el confinament havia generat en el meu consum de cultura. Un consum de cultura, com diuen avui dia, en què hem passat de ser persones a mers consumidors. La part positiva de tot això és que, quan consumim cultura, aquesta no es consumeix, no es desgasta ni s’esgota: més aviat el contrari. La cultura creix i es transforma, s’expandeix i es revitalitza; inclús es posa a ballar.
Davant de la meva desconnexió cap al panorama cultural vaig fer el que qualsevol de nosaltres hauria fet: vaig trucar a aquella amiga que tots tenim que s’assabenta de tot, que absorbeix les novetats culturals per osmosis i que sempre sap el que està passant. I quina va ser la meva sorpresa quan em va respondre “Què està passant a Barcelona?… No ho sé, no m’entero. Només sé que les terrasses estan sempre plenes”.
Així doncs comencem la ruta per un híbrid entre terrassa i espai cultural, com molts dels que hi ha a Barcelona, que va obrir fa poc al barri de Gràcia: La Muriel. La Muriel acaba d’obrir on abans estava la llibreria Mecànic i el seu nom ja ressona pel barri com el nou espai de moda. Dirigit per Pau Roca, actor i director de la companyia Sixto Paz, vol ser un espai on convisquin els processos de creació amb l’activitat de restaurant. També es defineixen com un “espai obert al barri, agradable per pares i fills”, que és el què ens trobem principalment durant la nostra visita. Un espai diàfan, amb algunes taules separades per la distància de seguretat obligatòria, on els pares prenen una cervesa mentre alguns grups de nens campen al seu aire, fent el pi i tombarelles laterals. Ens hi deixen estar quaranta-cinc minuts, hi ha reserves. El cambrer ens comenta que s’hi poden enviar dossiers per sol·licitar residències de creació, i que aquestes es duen a terme davant de l’atenta (o no tan atenta) mirada dels clients que prenen un cafè. Haurem de tornar-hi un altre dia per veure com es desenvolupa aquesta relació procés de creació-pausa del migdia.
El nostre segon destí és l’Exploding Fest #6, happening d’improvisació de música i dansa a Vallcarca. Aviat es converteix en un desig frustrat perquè és massa tard quan m’adono que l’aforament és limitat i s’han exhaurit totes les entrades. Problemes de l’era Covid, on s’ha de reservar fins i tot per anar a un esdeveniment a l’aire lliure a una plaça. Estaré atenta a properes oportunitats per assistir-hi.
Em dirigeixo, ara en solitari, a l’Espai Trafalgar, que presenta una exposició de Banksy, el misteriós artista urbà. Hi vaig amb cert recel per culpa de l’ambientillo “guiri” que es respira al web i a la guixeta, però em sorprèn de bon grat i fins i tot me n’adono que estic rient davant d’algunes de les obres de l’irreverent pintor de grafiti que segueix mantenint-se en l’anonimat com un superman modern. La seva obra ens convida a reflexionar sobre el poder, la innocència, el consum i el mercat de l’art. Em sobta especialment la paradoxa entre la crítica exposició i la “sortida per la botiga de regals”, plena de productes de marxandatge que parlen de l’anticonsumisme.
De camí al Teatre Tantarantana, passo per l’Antic Teatre, l’híbrid terrassa-espai cultural per excel·lència de Barcelona. A la programació hi surt la poeta Laura Sam, amb el seu llibre “Incendiaria”, i a la terrassa penja el cartell d’”Aforament complet”.
Al Teatre Tantarantana assisteixo a l’obra “Els porcs també mengen verd”, escrita i dirigida per Andreu Rifé. Aquesta obra es descriu a si mateixa com “una comèdia de violència” i, en general, em produeix més malestar que rialles. Malgrat això, és un malestar derivat de la comprensió, o inclús de la identificació, d’algunes situacions descrites en relació amb les estructures familiars.
L’endemà decideixo regalar-me un diumenge clàssic i em dirigeixo a Montjuïc, on l’accés al pavelló Mies Van der Rohe és lliure el primer diumenge de cada mes. És un espai que ja conec però que no em canso de visitar. Un altaveu amagat entre les plantes m’explica la seva història. Després pujo fins al MNAC, on em crida l’atenció l’exposició “Croquis inconcret” de l’artista catalana Èlia Llach. És una exposició petiteta. La reflexió sobre la precisió del traç i la relació entre esbós i dibuix em fa pensar en un cos que balla, creant traços inconcrets a l’espai de manera constant. La dansa és sempre un esbós difícil d’identificar.
Com que encara tinc energia, faig una passejada per la col·lecció permanent del MNAC. Gaudeixo especialment de l’exposició d’art romànic, sorpresa per la quantitat d’absis d’esglésies romàniques que van ser extretes i traslladades aquí, i per les similituds evidents entre totes elles. Els seus traços són absolutament concrets, rígids. Em sento desbordada davant dels rostres severs que em miren des de tot arreu, com intentant dir-me alguna cosa des del passat. El meu preferit és el més famós, el pantocràtor de l’església de Sant Climent de Taüll, on passo les vacances des de fa anys. Penso en com se sentiria el creador d’aquest absis i en com seria la seva vida mentre li donava forma en la fredor de la petita església, en aquella vall remota l’any 1123. Penso també en com se sentiria si pogués veure’l aquí avui, en aquest majestuós edifici a una ciutat inimaginable en aquell moment, en els nostres joves rostres amb mascareta admirant la seva obra.
Surto de l’edifici i em prenc una cervesa a la terrassa del bar, mirant la ciutat. Gairebé no trobo lloc!
–
Text de Silvia Batet per a GRAF. La Silvia és coreògrafa i ballarina i actualment resident a La Visiva