Crònica i Guia de la Ruta pel Gòtic i el Born realitzada el 22 de novembre de 2025.
La Ruta, concebuda per Glòria G. Durán, ens condueix per alguns dels espais GRAF i altres llocs assenyalats del Gòtic i el Born, inspirada per les temàtiques d’A*Desk “Cossos d’evidència” i “Desobeir el Possible”.
Objectes i Subjectes perduts recupera gents de les varietés en perpètua transformació, vidents i mèdiums que teixeixen en plena visió, museus prohibits i amb accessos restringits, estranyes gestions de públics, manifestacions, urinaris enderrocats, cruisings eliminats…
El recorregut segueix el rastre del que ja no està, del que es va perdre en la memòria, i ens dona pistes de com podem recuperar-ho des de les pràctiques artístiques actuals.
1_ SALA PARÉS
Comencem a la Sala Parés, la galeria d’art més antiga d’Espanya. El 1840 era botiga de Belles Arts, i ja des del 1877 sala d’exposicions. Centre de l’art, tant de pintors modernistes, com Santiago Rusiñol i Ramón Casas com d’Isidre Nonell i fins i tot, com ens va explicar el subdirector de la galeria, Sergio Fuentes Milá, de “senyoretes”, amb un to d’amateurisme que als senyors amb barba els agradava tant donar als treballs de les dones. És curiós que el grup fundacional sempre tingui barba i barret de copa, bastó i de vegades pur.
Entre ells estava Ramón Casas, que pinta burgeses avorrides i lectores, i també a prostitutes sifilítiques. La flor de la sífilis, com el dibuix del mantó en un cartell que anuncia un sanatori per sifilítics. Transitant barris alts i baixos, els nostres modernistes apunten maneres. Ja ho va dir el Víctor Frankenstein de Mary Shelley al guió de Guillermo del Toro, “Una nit amb Venus, tota la teva vida amb Mercuri”.
La Sala Parés també va ser la galeria d’Isidre Nonell, qui adorava anar-se’n pels baixos fons, i retratava a gitanes, dones del carrer i carnavals populars. Aquella exposició va ser un escàndol, ens va comentar en Sergio. Allà va trobar Nonell en certa ocasió una Maja de Goya, amb un rentamans a manera de peineta, i uns budells de bacallà a manera de toqueta. Exquisida.
Tots van coincidir amb Picasso, qui, per cert, no va inventar el cubisme. Gertrude Stein escriu a l’Autobiografia d’Alice B. Toklas que el cubisme ja estava instal·lat als aparadors de la ciutat de Barcelona, i segons Michael North, ja apareixia en l’esquemàtica tallada de cabells de La Chelito. Però avui no ens interessa el cubisme de Picasso, sinó la seva elegància.
Fernande Olivier ens explica que, quan va tornar a Barcelona, Picasso tenia un amic, Sotto, amb qui acostumava a sortir molt. Volien presumir d’elegants, però només disposaven d’un parell de guants pels dos, així que els compartien, guardant la mà despullada a la butxaca i accionant molt la mà enguantada. Picasso se sentia guapo i elegant amb el seu vestit verd i el seu únic guant. Arrenquem nosaltres també a assumir-nos com a artistes i d’aquesta manera definir una actitud. Ser constantment imprevisible, distingir-se, dissentir, qüestionar la norma, evitar la vulgaritat. Primer matís, els guants. Procedim a repartir-los.
Però els que eren elegants eren altres artistes que no tenien barba. Ens referim als que després conformarien Els Refinats, els extravagants dandys barcelonins, és a dir, Laura Albèniz, Mariano Andreu, Néstor Fernández i Ismael Smith. Ells quatre eren els enfants terribles de l’art, andrògins en les seves vides i en la materialitat en la seva pràctica. Patien el xarampió iconoclasta artístic i literari propi de l’edat. I, com ho exterioritzen? Doncs amb els seus gestos, les seves diferències, la seva “elegància culpable”. Molt, molt dandys, llegint literatura galant, drogant-se amb morfina, i fins i tot vestint-se de toreros o de verges amb punta.
Eugeni d’Ors, ell mateix un dandy, estava fascinat amb tots. En particular amb Laura, la més dandyficada de la banda, segons Eugeni. Ella és la primera barcelonina a prendre el te a les sis de la tarda, i la primera a ser elegant i dissident a la vegada. Va exposar el 1911 amb els altres refinats en Fayans Català. Ismael Smith era, del grup, al qui més li agradava disfressar-se. Era decadent, afrancesat, tocat pel glamur de París, i dels seus poetes i els seus barris. Va avançar-se, sense ell saber-ho, als mateixos futuristes.
Escriu Smith:
L’automòbil em suggereix tant, que fins a la mort que jo trobés en aquesta màquina a una velocitat de 150 km per hora, m’havia de produir una sensació mig histèrica, mig neurastènica, d’encant infinit.
No us sona a futurista? A ells, als futuristes, contemporanis dels dandyficats artistes frontissa, també els agradava l’elegància. I és per això que van inventar l’elegància futurista, que consisteix a portar un mitjó de cada color a joc amb el color de la corbata. Severini i el mateix Marinetti van inaugurar aquesta moda, la de portar cada mitjó d’un color diferent. Així que amics, sense dubte, siguin futuristes elegants i poseu-vos un mitjó de cada color. Aquí oferim al públic alguns mitjons provinents de Comercial e industrial Xavi S.A., del Carrer Sant Pere Més Baix, número 24.
COAC (Plaça Nova 5)
Seguim la nostra ruta i vull aturar-me aquí. Jo li dic la Trinitat: Deu a la catedral, davant de vosaltres Picasso, gran artista de l’Art amb majúscules, i La Rosalía, una Santa Sicalíptica, hereva de les que ja ho van ser. (Parlem d’una lona promocional, ja desapareguda, de l’últim disc de Rosalía). Perquè La Bella Otero ja va posar-se els hàbits pel que després es convertirà en la portada del segon volum de la seva Autobiografia. També Tórtola Valencia repeteix moltes postures passionals, entre eròtiques i abnegades, que podrien també ser portada de Georges Bataille. I la dona amb malles que resa i mira al cel posat entre la passió i la glòria és una sicalíptica fundacional de 1902, una Mujer Galante.
Aquesta jove emmallada que sembla una “escultura de marbre” va sortir en el primer quadernet de la publicació Las Mujeres Galantes, Barcelona 1902. ¿I per què és tan important? Doncs perquè en ella es va definir LA SICALIPSIS, un terme no tan escorredís com molts pensen i molt més complex del que diu la RAE. La sicalipsis, escrivia Félix Limendoux, és el punt intermedi entre la moral artística i la despreocupació sense art, sense ser el primer en absolut, i sense avorrir a aquells amb un gust estrallat. La sicalipsis ocupa aquest EQUILIBRI INVERSEMBLANT que tant agrada als fins integrats espanyols de bé, com a aquells altres, de gustos una mica més elaborats i sofisticats, més extravagants i una mica viciosos.
Limendoux va inventar una paraula, sicalipsis, que inclou tot un fenomen cultural que va ocupar l’Edat de Plata espanyola, i, pel que sembla, s’està reactivant a cop de camisa de força i toca monacal. Per entendre què passava als carrers, als escenaris, a les publicacions, i fins i tot al congrés, quedava clar: la sicalipsis era, remata Félix, el nostre pla.
El tàndem Félix Limendoux i Sopelana van publicar en aquesta ciutat, Barcelona, aquesta definició impresa en 1902, a la part de darrere de la portada del primer número de Las Mujeres Galantes. Aquí, a Barcelona, es va inventar la sicalipsis. Sens dubte aquesta ciutat és la Frontera, és pas obligat pels cosmopolites afrancesats, el lloc de pas de mariners i comtes, fatxendes i senyorets d’aquests calaveres que es pinten pigues i ulleres. A la fi Barcelona, com afirmava Lucenay en persona (fals metge molt en voga i supervendes a principis de segle), va acollir en el seu si hospitalari a aquestes mostres del mundanisme, aquell element exòtic, perfumat i de tints pompier que aviat va estendre’s per tota la Iberia dedicant-se a les activitats més diverses. Fent que molts costums variessin en el nostre país.
Aquestes mostres de mundanisme eren cocottes, varietinesques, cantatrius, tiple i cupletistes. Sicalíptiques eren totes les hereves pàtries d’aquelles cantants epilèptiques que havien triomfat a la ciutat de la llum i a tota Europa. Aquestes inspirades per la iconografia de l’Hospital de la Pitie-Salpetrière. De l’immens catàleg de patologies possibles, associades al cos i la seva posició, podríem destacar moltes amb aires eclesiàstics actituds passionals, al·lucinacions de l’oïda, crucifixió, èxtasi, súpliques, amor, deliris, vibracions, erotisme, tanatisme, contraccions, raneres, actitud passional i èxtasi.
Com ens dirigim a capbussejar-nos cap als baixos fons, que són realment els que componen l’hummus de la cultura, comencem a entrar en calor. I no hi ha res millor que un carnaval que commemora, en un mode artístic l’obertura d’aquell bar, Els Quatre Gats, en homenatge, és clar, a l’admirat París i als seus gats negres.
L’establiment Els Quatre Gats (Casas, Rameau, Rusiñol i Utrillo) va obrir el 12 de juny de 1897. Durant els sis anys en què es va mantenir actiu, fins a 1903, va convertir-se en un dels llocs de referència del modernisme català. Va ser reinaugurat amb el mateix nom a la dècada de 1970. Potser per aquesta raó els Dau al Set van aparèixer en una exposició a la Sala Parés, ja als anys quaranta, amb unes barbes postisses per a celebrar als seus amics modernistes.
Però a nosaltres no ens interessen ells, ens interessen més els gats perquè els gats són importants, són urbans, són bruns, com nosaltres, de límits difusos. Leonor Fini va estar aquí, una pintora surrealista argentina meravellosa. I explica que aquí a Barcelona, una vegada, va veure una plaça plena de gats que estaven malalts, “¿Què els passa?”, va preguntar, “No els passa res… Tan sols es graten”, li van respondre. Ella va anar a una farmàcia, va comprar dos quilos de desinfectant i va repartir-lo entre aquells gats. La gent la mirava com si estigués boja… Després Leonor Fini ens parla també de Meret Oppenheim… però per parlar de Meret necessitem moure’ns i anem cap a un bell carreró que alberga l’escola Mucha Fibra, al carrer Copons 3 – 5.
El 1935, Oppenheim va visitar Barcelona, on va concebre una de les seves obres més oníriques: Somni a Barcelona (Traum in Barcelona), i on potser va inspirar-se per crear el seu anell de terròs de sucre, Sugar Ring de 1937. I aquell anell podria igualment haver nascut de l’altra artista que el 1917 va estar per aquí, Sonia Delaunay, que serà pels annals de l’art espanyol Sofinka Modernuska, l’amiga dels ultraistes, els avantguardistes patris, que retrata Rafael Cansinos Assens al seu llibre El movimiento VP. Ella viu la seva poesia fent art comestible, joies comestibles, collarets de rosquilles, anells de sucre, polseres de caramels, arracades de julivert. I per descomptat un toc de distinció avantguardista. Anells per tothom i llaminadures també.
Joies de llaminadura, joies calidoscòpiques i joies il·luminades. Ens encanten les joies! Com les cupletistes que porten, igual que les reines i les santes, els 5 anells dels 5 dits de brillants, pedres, metalls. Tórtola Valencia fins i tot als 10 dits dels peus, els portava. Santa Teresa i La Chelito, i, és clar, Rosalía també!
2_ ANTIC TEATRE
¿Què és un teatre i què és l’Antic Teatre? Experimentació, investigació, interdisciplinarietat, perspectiva de gènere, creació emergent, crítica i autocrítica, independència artística i de pensament, diàleg, cultura de base, aspiració a l’autogestió i la sostenibilitat, recuperació del patrimoni. I és clar, entrem al Carrer Sant Pere Més Baix, entre la Biblioteca Francesca Bonnemaison i l’Antic Teatre. Benvingut al món dels invisibles que per fi es veuen, al freakisme, a l’esperpent i, sens dubte a la inversió.
I un suport incondicional a aquells que presenten opcions estètiques i artístiques més arriscades, d’arts vives, en el sentit d’estar vives, d’alinear-se amb la vida i amb el que passa cada dia. Rememorem a Pierrot, el qui va actuar aquí. Pierrot, hereu de transformistes i maquietistes, ens empeny a conèixer-les, a les dames transvestides d’homes, drag kings avant la lettre. Com per exemple Caterina Albert (1869-1966) escriptora de literatura sicalíptica, amb el pseudònim de Víctor Català. O la gran Fátima Miris, que era Maria Frassinesi (1882-1954) i Tina Parri, alies La Fregolina.
No obstant això, no podem seguir la ruta sense anomenar la meva vertadera debilitat: La Bella Dorita. Gloriosa líder de la revolta, que des d’un parc d’atraccions de Saragossa, va aconseguir instaurar un govern cupleteril un dia de 1936. La portaven a comissaria cada dos per tres, per escàndols. De petita li van dir que si es deixava tocar el pit pujaria als cavallets de franc. “¿Per què no el nas?”, va pensar ella. I va pujar, és clar. Ella deia que tots els homes volien casar-se amb ella per treure-la de “la mala vida”, cosa que mai va entendre, a ella la seva vida li havia semblat sempre boníssima.
Pot ser els seus pretendents havien llegit un best-seller tiolat així La Mala Vida en Barcelona. Al llibre fan servir la riquesa lèxica per anomenar als de gènere difós: “vidres, faeries, ocells, bròquils, jots, sarasses, apis, cancs, flores, adelaides i carolines aquí, a Barcelona”.
3_ R.A.R.O. PROJECTES
Ens rep Laura Casanovas, la responsable de R.A.R.O., per explicar-nos el projecte, i Lorena Ruiz Pellicero, qui està fent una exposició a l’espai. Aqui una sorpresa, Gloria Ribera i Mery Cuesta en tàndem artístic, i jo mateixa que soc el nan, recreem el que Josephine Baker va fer aquí a la dècada dels anys trenta. És cert que ella no va cantar la creació de Ramoncita Rovira La cocaína, però l’altre si va fer-ho: va apropar-se a un home i li va tallar la corbata que com diu el manifest anarco feminista és el símbol fàl·lic per excel·lència.
Deixem R.A.R.O. i ens dirigim cap al final en clau Joan Brossa, el nostre artista predilecte. En un carreró que uneix ambdós espais ens aturem i explico d’on se m’acut el nom per aquesta ruta i la fascinació que sento imaginant que el Museu Roca estava aquí. Aquest fascinant Museu, completament sicalíptic, d’altra banda, el vaig descobrir gràcies a Alfons Zarzoso i la seva conferència, “Una història evanescent vs. El retorno del Museu Roca”. En aquesta conferència, Zarzosa ens explica les derives del nostre MUSEU perdut predilecte. Recomano llegir aquest magnífic article d’Enric H. March: “Museu Roca: los estragos del Barrio Chino, en pantalla” [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013.
Era aquell temps de fenòmens, amb elixirs, arrencaqueixals, perfums. Potser ens faltarà això per la nostra elegància, perfum. Una època de museus de cera, tiradores de cartes, taules parlants, ocultistes, astròlegs i endevinadores del futur.
4_ JOAN BROSSA
Final del viatge, la Fundació Joan Brossa i cap a l’elegància total i perfumada. Recordem a Leopoldo Fregoli, transformista italià, cèlebre per la multiplicitat i la velocitat de les seves transformacions. Primer va ser Fregoli, després el Fregolífago, després Fregolino, després Fregolina i després Joan Brossa i després Quim Pujol, que va descobrir-me el treball de Brossa amb Fregoli (o a l’inrevés). Transformació, trànsit, transportabilitat, tràngol. Aquí ja ens hi quedem.
El 1965 Joan Brossa dedica a Fregoli uns poemes. Ell tenia clar que l’art modern venia d’allà, de les taules, les varietés, els actes performatius sense pares a qui sorprendre, la transformació infinita en milers de personatges sense límits i sense parangó. Hi ha un llibre d’artista «Frègoli» (Barcelona: Sala Gaspar, 1969), de Joan Brossa i Antoni Tàpies, amb una bibliografia sobre Leopoldo Fregoli, i un text introductori sobre el transformista italià. També conté diverses il·lustracions en documents impresos, utilitzats com a font per concebre alguns dels poemes visuals del llibre de l’artista: “Festa amb Frègoli” i “El diumenge de Frègoli” i molts més.
I Fregoli, que va inspirar a transformistes, maquietistes, cançoners, cupletistes i totes les gents de les varietats, a les selectes i a les sicalíptiques, ens inspira pel nostre acte final. Hi intervenen Josefa Tolrá, una dona espiritista amb qui Brossa va tenir llargues converses i que va ser una altra de les seves fonts d’inspiració. Hi ha un magnífic llibre, La mèdium i el poeta: una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa, que s’ha de llegir.
Per l’acte final ens fixem en l’artista Anto Rodriguez, el que estudia els cançoners, els gais que durant el franquisme van mantenir la flama viva. També als seus espectacles conversa amb ells, i això volem fer nosaltres.
Ens falta perfumar-nos, ¿no? Us proposo un combinat d’un perfum de dona “Cocaína en Flor” i un altre d’home, “Varón Dandy”. Combinin els dos mentre jo recito la meva lletania. Tots dos es fabricaven a Badalona, Parera, als anys trenta. Com nosaltres no som modernes, sinó que som ultramodernes, us vull demanar que us ruixeu amb els dos. I jo us recito la lletania final per invocar els nostres pares passats:
Fregoli, Fregolino, Eduardo Juncadella, Fregolina, Tina Parri, Maruja Lopetegui, Robert Bertin, Antonio Alonso, Loperetti, Bella Chelito, Fátima Miris, Luisito Carbonell, Freddy, Bella Dorita, Manuel Izquierdo, Edmond de Bries, Ramper, Bella Marujilla, Puisinet, Genaro el feo, Bella Otero, Bella Tortajana, Dolores Abril, Mirko, Miss Dolly, Estelle Dixon, Adelina Durán, Angelita Durán, Lolita Durán, Pierrot, Angie von Pritt, Johnson, Tina de Jarque, Derkas, Dora la Gitana, Santa Teresa de Jesus, José de Aguilar, El Titi, Raga y Valls
La Gioconda, La Goya, La Goyita, Pepe Marqués, Violeta la Burra, Venus Moderna, Carmen de Lirio, Amalia de Isaura, Carmen Amaya, Hildegarda de Bingen, Adelita Lulú, Carmen Flores, Amalia Molina, Julita Fons, Miguel de los Reyes, Pedrito Rico, Luis Lucena, Antonio Amaya, Dorita del Monte, Tomás de Antequera, Lola Montes, Musetta, Nelly Nao, Mora Negri, Ninón, Ninus, Nitta-Jo….y miles que hubo más (continuará)
–
A*DESK i GRAF presenten rutes temàtiques, centrades en la reflexió crítica al voltant de continguts del repositori del magazine A*DESK, a partir de la seva interpretació per part d’una persona especialista (historiador/a, artista, curador/a o crític/a) relacionant-ho amb el territori. Les rutes, que es realitzen presencialment, inclouen tant espais de la comunitat GRAF com altres tipus de llocs i espais, culturals o no, d’ús públic o privat, que reforcen el discurs i la proposta artística, aprofitant l’oportunitat de conèixer certs llocs habitualment tancats o poc accessibles.
Aquesta Ruta ha estat desenvolupada en col·laboració amb Gloria G. Durán, investigadora, professora, productora cultural, artista i doctora Cum laude en Belles Arts per la UPV, València.
