En el marc del cicle Temporals, el programa itinerant de l’ICUB que busca apropar l’art contemporani als barris de Barcelona, parlem amb Angelica Tognetti, comissària de l’exposició Poètiques de la follia, una mostra col·lectiva amb obres de María Ruido, Claudia Ventola, Natalia Lazaro Prevost i Julia Montilla que denuncia l’estigmatització social i reivindica la vulnerabilitat com a potència política i poètica, capaç d’activar nous imaginaris sobre la bogeria.
L’exposició proposa entendre la bogeria com una forma més d’habitar el món. Què creus que pot aportar l’art a l’hora de repensar com ens relacionem amb la bogeria i amb les diversitats psíquiques?
L’art pot ser una potent eina política, crítica i imaginativa. Dona espai a la complexitat, obre preguntes, no diagnostica. L’art ens permet enfrontar-nos als llenguatges hegemònics, els llenguatges del poder. Llenguatges que es pretenen universals i ahistòrics, però que estan estrictament lligats als contextos polítics i socials en què s’han forjat.
La potencialitat de l’art resideix en la capacitat de donar espai a les narracions que històricament han estat invisibilitzades, a les veus silenciades i oprimides per ressignificar-les en les nostres històries i els nostres cossos. Ens permet imaginar i crear nous llenguatges crítics i poètics. Això és essencial quan s’habiten les dissidències, les diversitats. En el context de la salut mental, deconstruir els llenguatges del poder significa tenir el dret de preguntar-se: què significar estar sa o estar malalt? Què és la normalitat? I la bogeria? Qui decideix què és normal i què no, qui està boig i qui no? L’exposició Poètiques de la follia aborda la necessitat de posar sobre la taula aquestes preguntes i oferir altres narracions sobre la bogeria que vagin més enllà dels discursos victimitzadors (la bogeria com a patologia), d’una banda, i idealitzants (el geni, l’artista boig), de l’altra.
Has reunit obres de María Ruido, Claudia Ventola, Natalia Lazaro Prevost i Julia Montilla. Per què has triat aquestes artistes i què t’interessa de les peces que presenten a la mostra?
Encara que avui dia es parli cada vegada més de salut mental, són escassos els discursos que es formulin des d’una perspectiva crítica, política i col·lectiva. Teràpies com l’autoajuda o el mindfulness solen abordar la salut mental com un problema individual, fent recaure la responsabilitat del nostre benestar només en nosaltres mateixes. Ens diuen: has de posar-te bé per ser funcional o has de ser funcional per posar-te bé. Els trastorns es presenten com a discussions individuals més que com a símptomes d’un sistema opressiu. S’instrumentalitza el nostre benestar per fer-nos encara més productives i adaptatives. No obstant això, no totes poden accedir a serveis terapèutics, per la qual cosa la nostra felicitat esdevé un valor d’elit i té un preu.
Partint d’aquest context, les peces de les artistes que donen vida a l’exposició ofereixen diferents mirades crítiques entorn dels discursos sobre la salut mental posant al centre les seves complexitats i fent patent que no existeix una única manera d’abordar la bogeria. A Poètiques de la follia trobem propostes que lluiten per esquerdar els discursos clínics, capacitistes i productivistes occidentals heretats i que continuen exercint el seu poder sobre els nostres cossos i les nostres relacions.
L’assaig visual de María Ruido, Estat de malestar (2019), aborda el dolor que ens provoca el sistema polític i econòmic neoliberal en què estem immerses. A partir de múltiples veus i vivències denuncia com l’individualisme, l’aïllament, la competitivitat, la productivitat, l’explotació i la vigilància estan accelerant greus crisis mentals en totes nosaltres. En la mateixa perspectiva crítica a l’hiperproductivisme capitalista, la instal·lació Say yes! (2010) de Julia Montilla, explora la dimensió simbòlica i imaginària dels psicofàrmacs i ens convida a preguntar-nos què suposa l’increment del consum d’aquests medicaments.
També s’exposen dues obres que, des de la revisió històrica, d’una banda, i la pràctica contemporània de l’altra, posen al centre la importància de col·lectivitzar el malestar. Coreografiar el archivo (2025) de Natalia Lazaro Prevost és un projecte de recerca arxivística que ens parla de l’experiència de la reforma psiquiàtrica iniciada a Trieste als anys 70. Aquest moviment, que va involucrar artistes, activistes i professionals de la salut mental, va ser promogut per Franco Basaglia, entre d’altres, i va marcar un punt d’inflexió en la història de la psiquiatria comportant el tancament progressiu dels manicomis d’Itàlia. La incoherencia de la luna (2025) de Claudia Ventola, en canvi, se situa en el present explorant la relació entre solitud, discurs clínic, capacitisme i medicalització. Aquesta instal·lació és el resultat de diferents trobades prèvies a l’exposició i parla dels cossos que no encaixen, dels cossos que se situen fora de la funcionalitat establerta i que el sistema silencia i amaga.
Encara que no es tracti de forma directa, cal assenyalar que no és casual que totes les artistes que conformen l’exposició siguin dones. Aquesta elecció curatorial i política respon a la necessitat de denunciar la profunda bretxa de gènere que existeix en l’abordatge de la salut mental avui dia.
L’exposició també qüestiona l’obsessió actual per la productivitat i la “normalitat”. Creus que l’art pot ajudar-nos a imaginar altres formes d’estar al món més enllà d’aquestes exigències?
El capitalisme vol que ens identifiquem totes amb el model d’home BBVA (blanc, burgès, home i adult), el símbol de la “normalitat”. Un cos-màquina que produeix sense parar, que no pateix, que és autònom i independent, que si s’esforça pot aconseguir-ho tot, que no necessita res ni ningú per sobreviure (o millor dit “super-viure”). “Norma” en llatí significa esquadra, un instrument per traçar línies i angles rectes. A l’Antiga Roma era una eina usada per fusters i paletes per assegurar que les estructures fossin rectes i alineades. Allò normal és, per tant, allò que és conforme a la regla, allò que està alineat amb les estructures. La normalitat i el model del cos-màquina són construccions imposades i extremadament absurdes. Fan que tot allò que no encaixi en aquests ideals vingui definit com a anormal i quedi fora de la mirada del capital, fora de l’espai públic.
Poètiques de la follia ens convida a posar en dubte el concepte de normalitat i preguntar-nos qui la defineix i com aquests ens limita, afecta la nostra vida, les nostres relacions i els nostres cossos. L’art té la capacitat d’imaginar alternatives que vagin més enllà de la productivitat i la normalització. Té aquest poder i aquest deure.
A la mostra parles de la vulnerabilitat com una potència política i poètica. Com entens aquesta idea i com apareix reflectida en les obres que formen part del projecte?
Els dictats del capitalisme demonitzen i patologitzen les nostres vulnerabilitats, els nostres malestars, els nostres trastorns, ja que no resulten rendibles i alenteixen les cadenes de producció i consum. La vulnerabilitat és percebuda, per tant, com un problema contra el qual lluitar. Tanmateix, més enllà del que sempre intenten fer-nos creure, els nostres cossos són profundament vulnerables, inter i ecodependents. Posar en dubte la norma i la normalitat significa també reconèixer com a cossos vulnerables, encarnar i abraçar les nostres diversitats.
Les reflexions que despleguen les peces de María Ruido, Claudia Ventola, Natalia Lazaro Prevost i Julia Montilla no amaguen el dolor sota una pàtina acrítica i tranquil·litzadora, no l’oculten en la seva intimitat com una cosa vergonyosa. Els cossos que habiten la mostra s’exposen, encarnen les seves vulnerabilitats, comparteixen els seus malestars. La potència política i poètica de la vulnerabilitat resideix en compartir-la, fer-la visible, encarnar-la.
Finalment, la mostra reivindica la importància de compartir i col·lectivitzar el malestar com a forma de resistència i transformació social. Com entens aquest gest col·lectiu dins del projecte i què creus que pot generar en qui s’apropa a l’exposició?
Considero que Poètiques de la follia és una exposició que afecta, que interpel·la, que interroga i que qüestiona. No es planteja com un exercici d’artteràpia que et vulgui fer sentir millor, sinó que aspira que qui la transiti trobi eines per sentir-se més empoderada, per agenciar-se altres punts de vista per abordar la salut mental.
En plantejar-me aquesta exposició també m’exposo a mi mateixa: el treball curatorial sobre la bogeria no s’ha construït a partir d’un cas d’estudi objectiu articular des de la distància, sinó des de la meva particular posició de subjecte creuat pels interrogants que desplega. D’alguna manera, a l’hora de plantejar l’exposició, em vaig trobar precisament amb la necessitat de crear un espai on compartir el malestar i expressar-lo a partir de llenguatges contrahegemònics.
Durant la primera presentació de l’exposició al Centre Cívic Casa Elizalde s’han obert molts espais de diàleg entre públics molt diversos. M’ha emocionat haver rebut molts missatges de persones que desitjaven compartir sense por a cap tipus d’estigma i prejudici les seves vulnerabilitats i la seva necessitat d’empoderament i lluita. El desig de Poètiques de la follia és obrir nous llenguatges que parlin de la salut mental, relats que es qüestionen i que es contradiuen, però també relats que puguem entreteixir col·lectivament.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, col·laborem amb l’Institut de Cultura de Barcelona en la difusió del cicle Temporals 2025-2026.
Fotografies: Irene Monteagudo
