En aquesta entrevista ens endinsem en l’imaginari de Idio Chichava, coreògraf moçambiquès, de la seva visió del cos total, del cant i la dansa, de la transmissió de la cultura gestual, dels pobles, les migracions i la dansa contemporània. Aquests conceptes es conjuguen en la seva proposta Vagabundus que es presenta en el Mercat dels flors del 01 al 03.

– En aquesta proposta, presentada aquests dies al Mercat de les Flors, la transformació dels cossos a través de la cultura gestual, les construccions corporals, la transmissió i l’experiència constitueixen l’eix del treball. Com es reflecteix això en la teva pràctica artística a Vagabundus i en relació amb les experiències vitals dels intèrprets?

Quan parlo d’això, per a mi està molt lligat a allò que sempre defenso, el coneixement dels ballarins africans, dels ballarins moçambiquesos. Em refereixo al fet que els ballarins que han estat formats o que han rebut la transmissió d’una dansa tradicional, doncs posseeixen, al meu entendre, una forma estètica o una altra manera de moure’s per l’espai i de comprendre el moviment.

Doncs quan dic això, el que busco realment és allò que els cossos aporten a l’espai i com són capaços de compartir-ho amb els altres cossos que hi ha. D’aquesta manera, podem arribar a una comprensió del col·lectiu, de la comunitat. És per això que em centro tant en els cossos.

En un primer moment, buscava diferents tipus de cossos, no només aquells que entenem convencionalment com a cos de ballarí. M’interessava més aviat la diversitat, les diferents plasticitats dels cossos dins de l’espai de Vagabundus.

– En la teva pràctica artística parles del cos en la seva totalitat, que inclou el cant i la dansa. Què significa per a tu aquest ‘cos total’ i com es relaciona amb les tradicions de Moçambic?

Quan dic ‘cos total’ em refereixo al cos global, que no està relacionat únicament amb la dansa tradicional de Moçambic, sinó amb la meva recerca sobre aquesta dansa tradicional. No sé si això és fàcil d’entendre. El que vull dir és que els cossos moçambiquesos, quan ballen, no només es mouen: també produeixen veu, també canten. Així que en la meva recerca, que girava al voltant de la presència —com ser veritablement eficaç en la projecció de les teves intencions mentre actues, mentre balles, mentre transmets una dansa—, vaig descobrir que en la dansa tradicional existeix aquest cant, i que és precisament aquesta mena de repetició la que ens condueix a una mena d’estat evocador, un estat d’evocació.

Per això, quan parlo de dansa o moviment i veu, de dansa i cant, per a mi això és un ‘cos ple’, en termes de presència. Això és el que busco. També busco una presència plena a l’escenari, una presència realment nítida que transmeti amb claredat allò que volem compartir amb el públic.

– Un dels aspectes fonamentals de la peça és l’element col·lectiu, present des de l’inici del procés, tant en el nucli de la pràctica artística com en la cultura del teu país d’origen. També menciones que els materials de Vagabundus estan disponibles per a tothom, perquè qualsevol pugui gaudir-ne. Podries explicar-nos una mica més sobre aquest procés i la teva experiència amb el col·lectiu?

Hi ha un principi que aplico de debò en la meva pràctica. Quan dic ‘respirar junts’, em refereixo al fet que tots som capaços de respirar i tots tenim un cos. Si respirem junts, només hem de crear una respiració rítmica. I si som capaços de crear aquesta respiració rítmica, això vol dir que som capaços de ballar i de compartir el moment junts. I també s’obre un espai per a mirar-nos els uns als altres i per a mirar l’espai.

Per això dic que no em centro tant en la tècnica dels ballarins o dels cossos que tinc al davant. Em centro en com respires i en com convides els altres a respirar amb tu. Una part fonamental del meu entrenament consisteix a respirar més fort perquè puguem sentir-te. Així estàs convidant la gent a respirar amb tu; per això dic que qualsevol pot fer la nostra dansa, perquè tot es redueix a respirar i estar junts. M’agradaria afegir alguna cosa important: si formes part d’un grup i esteu respirant, i tu convides algú més a respirar amb tu, també estàs construint el sistema col·lectiu, el sistema col·lectiu d’estar junts a l’escenari.

– Pel que fa al grup de ballarins de la peça, has mencionat que és una obra en permanent transformació, que el grup canvia constantment i que, d’aquesta manera, s’incorporen nous elements i aprenentatges. Per exemple, la incorporació de la dansa Mapiko, que porta amb ella també una nova narrativa.

Quan vaig començar amb tot això, jo també formava part d’aquell moviment cap als espais oberts on podies trobar-te amb gent, socialitzar i conèixer altres ballarins. Per això solia dir que Vagabundus no és només una peça de dansa; és també un projecte que reuneix persones en un mateix espai. Per això, fins i tot avui, quan era a l’estudi treballant en aquesta peça, érem uns deu o vint ballant.

La qüestió és que volia que tothom visqués aquesta experiència: les preguntes que anaven sorgint en mi, totes les preguntes que circulen o recorren el nostre país en aquest moment. Així que el material que compartim també parla d’emocions i sentiments. Estem en un camí per expressar allò que estem sentint en aquest moment.

Quan vaig dir que volia incloure el Mapiko, va ser perquè al nord de Moçambic tenim una situació de terrorisme. I ens preguntem: com aconseguir que aquesta part del país sigui present en els nostres cossos, en la nostra consciència i també en els debats? Per exemple, què és el Makonde? D’on ve el Makonde? El Mapiko és la dansa tradicional del poble Makonde, del nord de Moçambic.

Per aquest motiu estic molt obert a això; hem de ser conscients del que passa al nostre voltant, per poder enriquir la nostra dansa i la nostra presència. A l’escenari hi ha molts nivells interconnectats. I també és un tema una mica controvertit. Per a mi, es tracta d’això, de com podem fer servir un material que pugui parlar a tots els ballarins, a totes les persones que estan vivint l’experiència de ser Vagabundus en aquest moment. D’això es tracta tot.

– Una qüestió eterna en l’art contemporani, i que continua sense resoldre’s, és la distància entre allò que es considera tradicional i allò que es considera contemporani. La combinació que emergeix en el teu treball és alhora interessant i reveladora: les danses tradicionals de Moçambic, que proporcionen l’ancoratge i l’estructura, dialoguen amb la dansa contemporània, que serveix per introduir preguntes i girs. Com vius aquestes dualitats o sinergies? I què penses d’aquestes danses tradicionals que ara formen part del vocabulari de la dansa contemporània?

Aquesta qüestió és molt interessant. Per a mi, la tradició està molt lligada a les nostres arrels, als nostres orígens, d’on venim. Es tracta de transmetre la mateixa història i preservar-la al llarg dels anys. I així és com es manté viva. Per a mi, és molt bonic tenir això. Però quan miro la dansa, la dansa tradicional, hi veig un cabal enorme de material, que és precisament el que faig servir i sobre el que parlo amb els ballarins.

No hem de veure la dansa tradicional com una presó, sinó com un lloc on podem trobar una rica font d’expressió, un lloc del qual podem extreure moltes coses per expressar-nos. I la força que la dansa tradicional ens dóna és quelcom que ja posseeixes; ja tens una identitat. De manera que no has de buscar la identitat: ja hi és. El que has de fer és trobar com donar-li forma, i aquí és on la dansa contemporània entra en el meu treball. La dansa contemporània m’aporta molt material per repensar la dansa tradicional.

Aquí és on, per a mi, la dansa contemporània i la tradicional es complementen a la perfecció. La meva visió de la dansa tradicional avui és que constitueix una escola molt fèrtil i que, a través de Vagabundus, prefereixo preservar-la i difondre-la per tot el món. També comptem amb un grup de ballarins, un grup de cossos que ens permet integrar-la en la dansa contemporània, el llenguatge de la qual és universal. Així és com veig aquestes dues formes com a complementàries, i també veig la dansa tradicional com una gran escola. Crec que tothom al planeta hauria de considerar la dansa tradicional, ja sigui de Moçambic o de qualsevol altre lloc, com un vocabulari important per aprendre dansa arreu del món. Ja sigui dansa contemporània o qualsevol altra: tothom, tant a Occident com a Orient, hauria d’aprendre la dansa tradicional de Moçambic i també abraçar la dansa tradicional o popular del seu propi país.

– Les danses tradicionals moçambiqueses impliquen percussió amb els peus, colpejant el terra amb força i, efectivament, transmetent que l’energia no es queda a la superfície. “Si hi ha capes, has d’anar a buscar-les.” Podries explicar-nos una mica més sobre aquestes pràctiques i l’energia que generen en termes de com es percep l’espai escènic?

Allò propi de la dansa tradicional a Moçambic és que mai no es balla sol; fins i tot si veus un sol cos, mai no es balla sol. Quan vaig conèixer a David Zambrano i altres coreògrafs com Thomas Hauert, ells deien que sempre cal ballar entre diferents punts de l’escenari. Això em va aclarir quina és la direcció de la dansa tradicional i quina és la font d’energia que hi ha en ella. Doncs quan dic que toquem el terra en la dansa tradicional no només per seguir el ritme, sinó també per aprofundir, és perquè tenim generacions i generacions al darrere. Quan toquem el terra, és com si truquéssim a la porta d’una generació, dels nostres avantpassats.

Com més profund colpeges el terra, més lluny arribes en el temps, fins als teus avantpassats. I quan es desperten, et retornen energia. Per això, com més arribes al fons del terra, amb més força responen els teus avantpassats. És també allò que està molt dins nostre, connectat amb la nostra respiració. Quan respires amb la intenció d’arribar al més profund del terra, el que ve després ja no és la teva veu: és una altra cosa. És el teu cos responent amb aquesta energia.

És una energia que surt. Per això, en la nostra pràctica, hi ha un exercici que anomeno “l’ampolla de cava”. Hem d’imaginar el cos tal com és, com quelcom sòlid. I després imaginar un líquid dins d’aquest cos, un líquid que conté gas. Com més l’agites, més activitat es genera al seu interior. Això és el que hem de fer: imaginar el nostre cos així. Hem d’agitar l’ampolla des de totes les nostres extremitats. I com més l’agitem, més energia i força acumula l’ampolla per explotar.

D’aquesta manera, el cos es converteix en un canal pel qual l’energia flueix cap avall; ascendeix des de baix, travessa el teu cos i es projecta cap al públic, per l’espai, cap a l’altre, cap a la veu. Així, el cos es converteix en un canal i aquesta energia es transforma també en un cicle de comunicació amb les capes i l’espai.

______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, en col·laboració amb el Mercat de les Flors, presentem aquesta entrevista amb motiu de la presentació de Vagabundus.