En aquesta nova exposició, Gino Rubert (CDMX, Mèxic, 1969; viu i entre Barcelona i Berlin) deixa enrere la retòrica de la meta-pintura en què va estar submergit en els seus políptics de gran format sobre el món de l’art. Aquí, Rubert aparta el focus de les vanitats socials i sentimentals, per posar-lo sobre la crua solitud.

Retrats de dones atrapades pel seu destí, amb vestits esculpits sobre la tela, la figura de les quals queda partida per l’enquadrament, com si els límits de la tela les atrapessin de la mateixa manera que l’entaulament i la base aferren les cariàtides gregues – aquestes fascinants dones-columna que sostenen la cara sud del Temple de l’Erecteió a Atenes, i amb aquest gest sostenen el món.

Dones poderoses que lluny de sotmetre’s o resignar-se, ens miren de front, ens donen l’esquena, criden, canten, o naveguen, sense perdre mai l’equilibri i la compostura en un món que s’inclina colpejat per vents furibunds.